NO LLEGIR... DEL TOT

Sembla que Hitler llegia molt. No és l’únic cas d’assassí en massa amb una forta passió per la lectura. Al mateix segle trobem l’ínclit poeta Karadzic, lector compulsiu de Walt Whitman i, sense arribar a la productivitat d’aquest parell de genocides, també trobarem milers d’assassins més modestos, fortament il·lustrats. Ara bé, s’ha donat el cas de malparits de mena bastant contraris a la lectura, sense anar més lluny, un tal Pol Pot que, com sabeu, no estava gens d’acord amb que la gent llegís i de poc no deixa buit el seu país, sort que quedàren uns quants camperols que no hi posàven molta fe en els llibres. Després tenim el cas molt recent dels invasors de l’Irak, que solament llegeixen discursos, a més de la Bíblia (en la intimitat). Els llibres sagrats tenen de vegades una distribució molt àmplia, però certament sui-generis: per exemple, en Ceaucescu, de les bíblies feia fer paper de wàter, mentre que en el bloc occidental, de les pàgines del mateix llibre se servia la gent quan s’acabava el paper de fumar. Però, independentment del que facin els assassins en el seu temps lliure, i sabent que els llibres un cop llegits, poden rebre altres usos (Carvalho encenia la llar de foc amb assajos, poesia o narrativa universal), també podem trobar raons objectives per a, com a mínim, demanar-nos si, a més de conservar els llibres, els hem de llegir des de la primera a l’última pàgina.
La meva experiència em diu que, si bé no es pot dir radicalment: deixin de llegir!, sí que es pot recomanar no llegir tant, o no llegir del tot.

En el cas de la poesia, tinc molt clar que no cal. He comprat fa un parell de mesos la Antologia de la lírica medieval de la península ibérica, una obra descomunal de 1250 pàgines que han recopilat Carlos Alvar y Jenaro Talens. Vaig reservar un matí sencer per obrir el llibre, un sol cop, a l’atzar. Seria la primera i l’última vegada. El llibre es va obrir per la pàgina 84, on vaig trobar un fragment d’una cançó goliarda del segle XII, que deia així:

Ista nimpha
non in limpha,
sed nutrita aere,
puellarum
et nimpharum
genus premit genere.

En aquells moments estava pensant en una dona que havia conegut feia uns dies. M’estava demanant com podria descriure la seva aèria bellesa quan vaig ensopegar amb aquells versos. El llibre va trobar un lloc a la prestatgeria, del qual no es bellugarà massa els propers anys. La seva missió va acabar aquell dissabte al matí. Durant el seu retir, l’he destinat a a la noble funció de pressionar, amb el seu pes, els llibres dels quals vull escanejar algun fragment.

En quant a l’assaig (tornant a l’experiència personal), no hi ha res més emocionant que deixar sense acabar un llibre especialment interessant. És el que em passa amb un treball deliciós del doctor Anthony Storr que es diu La música y la mente, que m’agrada tant i hi estic tan d’acord, que vaig deixar-me els dos últims capítols per a tenir la sensació d’estar-lo llegint sempre, ara fa quatre anys. Quan el veig al seu prestatge, experimento la meravellosa sensació de que encara hi ha coses que aquest home va dir, que jo no sé, i que m’il·luminaran el dia que les conegui.

Fins ara he parlat de llibres que m’agraden, o m’agradarien. Ara veiem el cas dels best-seller. Al principi, els llegia íntegrament i, creguin-me, no és una experiència satisfactòria. Les coses que expliquen són ben poques, però vistes des de molts punts de vista, repetides, i il·lustrades amb salts en el temps i l’espai per a poder explicar altre cop les mateixes coses, però generalment, d’una manera desordenada i barroera. Afortunadament, ara faig igual que els editors, correctors, crítics i tots aquells professionals per les mans dels quals passa el manuscrit abans de que arribi a les nostres biblioteques: els llegeixo en diagonal. Per tant, d’un best-seller de 700 pàgines, acabo llegint-ne un centenar, però puc opinar igualment sobre ell. Al menys, amb la mateixa profunditat que el seu editor.

Ah, i sobre tot, desconfiem quan ens diuen que aquests llibres han estat escrits per a nosaltres, que som els seus lectors potencials (aquestes confiances que es prenen els publicistes). Als presentadors de televisió, que sí que hi ha qui escriu per a ells, mai els hi fan textos tan llargs, ja que no els llegirien.

Ara, deixem els llibres de banda. I la premsa? Cal llegir la premsa? En la meva opinió és absolutament innecessari, excepte si:

1. Has de dinar sol en un restaurant de menú (en aquest cas, no cal ni que el diari sigui del dia en curs, de fet, si no hi ha cap diari, qualsevol publicació gratuïta, com ara la llista de les cases de colònies de l’Ajuntament o el desplegable amb les ofertes del Caprabo, val).

2. Et dediques a la premsa. Aquest no és el mateix cas dels professionals del món dels llibres. Aqui no es pot llegir en diagonal, és molt perillós. A més, t’has de llegir tot el que escriu la competència. Periodistes, correctors, editors, mantenen un permanent control sobre el que publiquen i sobre el que es publica, igual que els caps de premsa dels partits, les institucions i qualsevol altra cosa que tingui cap de premsa.

Menys en aquests casos, no és, insisteixo, necessari llegir els diaris sencers. Una repasada furtiva a l’horòscop, veure si el Barça es passarà en obert o en PPV i memoritzar els titulars per tal de poder mantenir converses derivatives als bars, és suficient.

Ara bé, hi ha coses que s’han de llegir senceres. Bàsicament, les que són de caire amenaçador i contenen perill en major o menor grau, com ara factures, notificacions d’embargament i de desnonament, multes, anònims, spam, cartes d’amor, llistes de la compra, receptes de cuina, diagnosis mèdiques, contractes, preguntes de referèndum, extractes de comptes, grafittis de lavabo i tatuatges.

I si, tot i així, no està prou convençut i li sembla que hauria de llegir més, llegeixi diccionaris, l’única forma de literatura no agressiva que ha sobreviscut fins als nostres temps.


Victor Nubla

publicat el 23 d'abril de 2009 al fanzine "Hitler de pequeño leía mucho", Barcelona. http://www.l3-bas.org/


torna