REVELACIÓ DE LA PANÒPLIA           
VICTOR NUBLA


No deixava de ser senzill bellugar-se en un món clar i transparent, agrupats i encapsulats en les bombolles d’aire que la mare història havia creat al voltant nostre, protegits en la foscor del manglar. Però ja han arribat les aigües de l’estació nova. I desconeguda. Amb el removiment de les aigües profundes, la tensió superficial de les bombolles es trenca i tampoc hi cabriem, ja que hem crescut. No era, potser, més que una etapa, on les forces en litigi èren l’hegemònica i immòbil i la dinàmica i canviant. Tot el que ha passat ens ha sumit en l’estupor: ambdúes han mutat en una única força, enèrgica, determinativa, que es pretén real, que reprodueix en el seu interior una perfecta maqueta de l’antagonisme passat: un diorama mòbil amb funció de loop. A primera vista, l’univers ha quedat tancat, i a fora han quedat els de sempre. Solament estan canviant els escenaris: la tercera força, el caos, segons Spinrad; el camí dels justos, que és l’infern, segons Blake; circula per altres indrets, mentre el món benpensant (que pensa bé malament) s’acosta i li tanca els ulls amb falsa pietat al cadàver de la gal·leria de les oportunitats perdudes de Burroughs. A continuació s’aixeca sobre dues potes i mostra una estatura tremenda, intimidatòria, mentre il·lumina espectacularment el seu estòmac, l’interior del qual veiem gràcies a que les seves parets són transparents. L’espectacle és... espectacle: un aparador de desitjos absurds, estereotips de malson, suposades “excel·lències”, a la recerca d’un classicisme per a una època vulgar. Molt lluny, en sentit vertical, un descomunal cervell processa necessitats i reparteix tasques orgàniques: expolis i deglucions de la memòria. I com que l’ens té braços, arreplega i, com que té cames, camina i trepitja. Un gegant submergit amb un barco per barret, emergeix. Sigui un deu venjador i acaparador o un sistema superhumà, basat en la raò que no raona, les coses grans arriben, em temo, per a instal·lar-se. Ha arribat el temps mític dels gegants. Sempre recordo aquella frase que diu que en un sistema altament cibernetitzat, el poder no podrà controlar les perifèries. però els marges ara són un refugi escàs, estret i insegur, tot i ser-ho d’un multivers. Però saludables, com el que ocupa Paper de Vidre. Ja sabem què bons són els espàrrecs de marge... i tenen molta fibra. Imprescindible per a facil·litar l’el·liminació d’aquestes immenses boles de greix pintades de colors, aromatitzades per la cultura ultra-global-igual, que ja no amaga la vocació golèmica esdevinguda principal estratègia d’una ment-cos fagocitadora incansable, que ha produït aquesta cultura frankenstein. O, com ja llegiem en aquell gravat de Goya: el somni de la raò produeix monstres. De la qual cosa dedueixo que la raò també dorm i que potser altres somnis venen d’altres regions. Potser dels marges.

En aquest text es cita a

Norman Spinrad, “Agente del Caos”, William Blake, “El matrimonio entre el cielo y el infierno”, William Burroughs, “El fantasma accidental”, Terry Gillian, “Los hèroes del tiempo”, Paper de Vidre, els aiguaforts de Goya i fins i tot Mary Shelley (Frankenstein). Textos i imatges que l’autor recomana per a aquest estiu.

torna