Article publicat a la revista Q (Manresa, desembre 2009)


PANORÀMICA EMOCIONANT DE LES MÚSIQUES EXPLORATÒRIES A CATALUNYA

 

 

Victor Nubla

 

 

En primer lloc, volia explicar que he emprat el terme "músiques exploratòries" (també es podria dir "músiques d'exploració") per referir-me a allò que des de finals dels anys noranta anomenem aquí "música experimental". Aquesta nova terminologia, utilitzada sovint els darrers anys a d'altres països, ens permet alliberar-nos d'un mot la polisèmia del qual resultava confosa en l'àmbit musicològic, en referir-se per igual al moviment nordamericà encapçalat per John Cage els anys 50 i a les músiques de recerca actuals en l'àmbit de la música popular contemporània. No són més que paraules, però trobo important advertir d'aquesta diferéncia, ja que aquí no parlaré de la música contemporània "culta", sinó de l'experimentació en la música popular a Catalunya, per molt que ambdós territoris s'intersectin amb freqüència i comparteixin sovint certes problemàtiques i certes oportunitats.

En segon lloc, em permetré, per una vegada, deixar de banda les consideracions polítiques i l'anàlisi socioeconòmica habituals, donant per ben entés que les músiques de les quals aquí es parla, pateixen moltes mancances que resulten ser comunes a la majoria d'escenes musicals del nostre país, i que aquestes han estat tractades sovint per diversos autors el passat any 2009*.

Tanmateix, potser hi ha quelcom d'endèmic en la seva manca de visibilitat, en la seva elevada probabilitat de no existir, en una bona part deguda a l'absència de mitjans de comunicació especialitzats en les "altres" músiques, i també a la desatenció dels mitjans de comunicació generalistes que tenen, per passiva, una forta responsabilitat formativa en el gust de la població catalana, acostumada a triar d'entre allò que coneix. No oblidem que els altres prismes actius en la formació del gust són els promotors privats i les institucions públiques culturals. Depén en tot cas de com descomponen la llum, aquest prismes, per saber què il·luminen.

Malgrat això, afortunadament, la incorporació d'una nova generació de públic i artistes, el conseqüent encontre transgeneracional i la capacitat de comunicar-se i difondre’s utilitzant els nous recursos telemàtics, com ara la web 2.0, ha portat a la situació de que, el 2009, aquesta escena es consolida, tot i que no pren la forma jeràrquica de les estructures culturals tradicionals. Neix així un conglomerat de projectes i iniciatives que comparteixen determinats trets, una escena múltiple d’experimentació musical a Catalunya que circula per una xarxa local espontània: cicles, festivals, bars, clubs, sales, teatres, centres cívics, locals d’associacions i pisos particulars, acullen esdeveniments de micro, mini o mitjà format que, per al melòman explorador, que es delecta amb les troballes, les sorpreses i l’inesperat, representen una font quasi inesgotable d’emocions. Algunes publicacions, més o menys marginals, algunes ràdios, més o menys lliures, s'en fan ressò, tot i que per on circula més literatura referencial és per la blogosfera.

La diversitat d'aquests projectes sonors i les seves coincidències conformen un univers sonor de gran riquesa, un panorama emocionant i un camp d'exploració formidable.

Per tant, al meu entendre, l’estat de la música exploratòria a Calunya és ben saludable, una altra cosa és l’estat dels músics i els agents, és a dir, la feblesa d’aquesta xarxa. Però hauriem d'estar oberts a les pràctiques saludables, com ara celebrar les coses bones i gaudir-ne. Ja que l’escena existeix, practicar-la. És plena de projectes suggeridors, uns més consolidats que d’altres, individuals o col·lectius, normalment autogestionats, portats endavant amb prou alegria (cosa no molt habitual) amb el propòsit de fer-nos feliços (em pregunto si això resulta més habitual).

Cal anar a aquests concerts, primer per mantenir una dieta rica i variada (menjar cada dia el mateix predisposa a carències de certes vitamines i minerals) i segon, per fer de públic, cosa que, vulguis o no, ajuda al manteniment d’una escena.

Per poder anar-hi, cal saber on i quan tenen lloc, i això és una tasca difícil ja que parlem d'una xarxa de gran mobilitat que, a la manera d'una guerrilla, colpeja sempre en el lloc més inesperat i, a part de les fites més o menys institucionals, com els festivals LEM, Gargall, Remor o Cap Sembrat, que tenen dates anuals, el seu comportament és el d'un rizoma, amb fluxes variables i nodes intercanviables.

Per sort, tenim a l'abast una forma no menys rizomàtica d'estar al corrent de les accions i manifestacions de les músiques d'exploració a Catalunya: cercar els noms d'aquests projectes a internet i obtenir la informació necessària de les seves pàgines web, blogs, etc.

Em direu que ja costa prou de saber on trobar aquests noms, i m'he proposat rersoldre el problema en aquestes mateixes pàgines, de manera que us recomano que aquest any 2010 no us perdeu el violí que balla de l’Adele Madau, la cerimònia del collage dels 25 Hombres, el piano políglota d’Agustí Fernández, la sublimació de l'innocu en letal d’Alfredo Costa Monteiro, la perversa sentimentalitat d’Ankitoner Metamars, la poderosa navegació de la Banda d’Improvisadors de Barcelona, els luthiers maximalistes de Cabo San Roque, la música arquitectònica de la BandaÈria, les tempestes subterrànies de Bèstia Ferida, les percussions loquaces de Carme Garrigó, les microimprovisacions del Col·lectiu IBA, la música per a serps de Convolution, la cerca de l’essencialitat del soroll de Cremaster, la tenebra il·luminada de Cuzo, el soul mental de Christian Dergarabedian, el collage evocador de Dargelos, l’orquestrina de vaixell pirata Don Simon & Telefunken, la psicodèlia extraterrestre del Duo Caphre, el laberint de veus dadà d’Araki, la música latent de Balago, l’electrònica compromesa d’Evol, el correu còsmic de Faraón, la quincalleria cibernètica de Néboa, l’electrònica matèrica de Nikka, la subtilesa improvisadora de Ferran Besalduch i Freenètics, l’exploració profunda de Ferran Fages, les estratègies sonores de Don The Tiger, els seqüenciadors de Florenci Salesas, els ambients callats de Grus, les batalles instrumentals dels Homenatges, les progressions lisèrsiques de Jiddu, l’insubornable diàleg amb l’instrument d’Agustí Martínez, el laboratori d’improvisació d’Aixònoéspànic, la música estratificada de QA'A, el piano acrobàtic de Josep Maria Balanyà, les derives psicourbanes de Le Petit Ramon, la música de reüll de Les Anciens, el free industrial de Macromassa, la poètica sonora dels objectes quotidians de Pole Pole, el repertori inacabable dels Mil Pesetas, el saxo teatral de Mireia Tejero, els haikus acústics de Misaluba Quintet de Fusta, la recerca de l’espai amb la veu de Mariona Sagarra, la música d’aviació de Motor Combo, la improvisació dura de la Orquesta del Caballo Ganador, les bandes sonores en directe dels PAD, els experiments de Pidgins, la guitarra elèctrica imantada de Rafael Zaragoza, la introspecció orbital de Santiago Latorre, els nens clarinetistes de l’Orquestra de les Mines, dirigits pel Miquel Àngel Marin, la patada sònica de Sons of Bronson, l’elegància radical dels Tarannà, el so envoltat de silenci de Tres, les aventures guitarrístiques d’Albert Giménez, la combustió espontània de Les Aus, les composicions amb enigmes dels Linn Youki, el teatre de joguines punk de Las Burning Ladillas, l’abstracció emotiva de Triulet, l’humor còsmic d’Espanya, la recerca de la naturalitat de Xavier Maristany, l’explosió energètica dels ZA!, els paisatges de Lucius Works Here, l’univers sonor de Marc Egea, la lírica de dibuixos animats d’Internet 2, la música litoral de Selva de Mar, les construccions orgàniques de Soma Planet...

 

Introduint aquests noms en els cercadors d'internet s'obriran davant nostre les portes d'un món ignorat, però no menys real. Després caldrà seguir les seves agendes, els seus fluxes, el seu esdevenir. No és pas molt complicat, però cal tenir l'esperit d'explorador i l'ànim inquiet, propis dels lectors d'aquesta publicació.

Per mitjà d'aquestes indagacions, descobrirem que tot això passa a Catalunya diàriament; no ens trobarem amb músics fabricats en una campanya de màrqueting ni que responguin a cap model estàndard, sinó amb microuniversos  autònoms que interaccionen entre ells ancestralment, doncs estarem al davant, ni més ni menys, de quelcom que existeix des de fa quaranta anys (una característica del rizoma és la perennitat). Potser no es correspon amb les espectatives dels nuclis conservadors de la cultura del nostre país que, per una altra banda, no són gens conservacionistes amb tot allò que escapa de la idea conservadora de la cultura. Fins i tot tenen un perillós flaire contracultural i, sovint, una actitud de provocació.

Sigui om sigui, faci'm cas: si a vosté l'avorreix la previsibilitat de les músiques genèriques i les de consum massiu li produeixen urticària, doni's l'oportunitat de conèixer altres músiques i pensi que en un sistema cibernetitzat, els mecanismes de control solament poden accedir-hi a les perifèries dels fenòmens. El centre de control considera tot allò que escapa al seu abast com a perifèric. Però cadascuna d'aquestes perifèries no és més que la membrana exterior d'un altre nucli, invisible per al sistema centralitzat, que somnia una homogeneïtat que senzillament és ceguesa. És com si alguns dels nodes no interactuessin, convençuts de que són centres d'irradiació, orígen, matriu. I no és cert: mitjans de comunicació, institucions públiques, promotors privats, són elements de l'estructura, però no pas l'estructura. Tot i així, s'atribueixen la capacitat de la creació de públics. Bé, esperem que no sigui l’única manera. Pensem que l'aire lliure no és un gueto; el públic, un altre node imprescindible, pot transitar.

 

 

 

 Qui vulgui trobar més informació sobre aquests i altres projectes, pot fer-ho a:

 

http://www.gracia-territori.com/emfg_index.htm

 

 

 

 

* la llista de les mancances es pot trobar a la meva aportació al llibre (Des) acords, Música i músiques als Països Catalans,
publicat per Argumenta-El Cep i la Nansa Editors.a