Victor Nubla
INDICACIONS PER LLEGIR TONI SERRA



  Si Josep Pla era un ull amb boina, es podria pensar que Toni Serra és un ull amb un barret de palla una mica desfet i atrotinat, però Toni Serra són dos ulls: un mira des de sota del barret de palla, troba la dança eterna de les coses del món en els trencavents de les cantonades de carrers perduts i les geografies àrides i inexpectatives, antiespectaculars, que l’han portat des d’Alfarràs al Marroc per a poetitzar amb el recurs de la ciència (aplicada, no ens espantem), i extreure’n la secreta cal·ligrafia d’un món objectual irremediablement humanitzable (de bon grat, ja que l’ull és generós, com el de Philip K. Dick). L’altre cerca en el software de la paranoia humana, tan aparentment invisible com subjecte a l’evidència de l’ull ensinistrat; l’objectualisme i la mecanicitat del comportament humà, la fredor metàl·lica del control del pensament, de les rutines de l’embrutiment conceptual d’un projecte de civil·lització abocat a perdre’s fins i tot les millors paradoxes. La vigilància estricta de tothom (per tothom) genera informació. I aquest és el punt privilegiat en el qual determinar una estança (ignoro la durada recomanada per a un viatge-absència tan perillós): una ullada als intestins de la màquina del poder poden ser segles lluny de l’experiència suprema de l’amor com a estat, de l’alimentació natural de l’ànima. “Afortunadament”, aquests budells que hom imaginaria putrefactes, biliosos i informes, tenen tots els recursos de la racionalitat, tot el concurs desinteressat de la matemàtica i les arts aplicades, i la suprema protecció de l’estadística. Les “cintes negres” de Serra ho monitoritzen i contextualitzen sense concebre la central de control com una dependència pseudo-física llunyana i mítica, d’un nivell d’uns altres, o un problema d’un altre. El control som nosaltres com som també el que és controlat.
Va acometre a Descartes el dubte de si els vianants eren autòmates i V. S. Ramachandran al mític llibre “Fantasmas del cerebro” estableix la síndrome de Capgras, que ens impideix reconèixer emocionalment els que coneixem, fins a considerar-los impostors (androïdes, autòmates). Podriem parlar de l’implacable destacat a que ha sotmés Toni Serra les religions electrodomèstiques, però potser no tindrem prou espai. De la intensitat amb qué la ciència delimita malalties per tal d’explicar la síndrome de desinstal·lació anímica dels individus de les civil·litzacions contemporànies al poc interés en què l’animisme, o la creença que els sers inanimats tenen ànima, és a dir vida, desperta en la investigació científica, hi ha tan poca distància com entre les dues línies de descoberta experiencial que fa Toni Serra: l’atzar és mecànic i variable, inesperat i estimulador de la tendreça; el control és el fixador de la por i el guardià del valor d’alló que no val res (per tal de que ningú se senti veritablement implicat). Ja veieu, la distància seria eterna (en moltes dimensions), irreconciliable... un veritable reflex documental probablement manipulat (per mí, és clar). Una dualitat testimonial i tranquil·litzadora. Però jo diria que hi ha un tercer ull, el que emparenta la visió de Toni Serra amb les de Burroughs, Bataille o Castaneda, el que també acluca a Debord, Hakim Bey, Ibn Arabi... el que cerca l’experiència transcendent, alliberadora, l’èxtasi i el vertiginós encontre de les emocions amb el sagrat: la qualitat de la seva escriptura. L’elecció del video com a material de construcció és, en aquest cas, fonamental. Serra tria intencionadament un llenguatge que considera “bastard”, que no té encara un espai propi cultural i artístic (potser no el tindrà mai), extraordinàriament mal·leable, d’escasa ortodòxia i, gràcies a aixó, lliure. I textualitza amb les tècniques de la imatge: els vídeos de Toni Serra s’han de llegir. Les capes d’informació, la simultaneitat de discursos, els successius tels (perquè la tirada comença sempre per la sacerdotessa) que tan sols permeten entreveure, l’irrecurrència d’un imaginari secret, t’empenyen forçossament a un desxiframent actiu, a l’elaboració interior d’un text, i et fa lector, és a dir, missatge, de la revel·lació del món. En les “cintes negres” el bucle d’activitat de les coses inercials, d’alló que alimenta sovint la grandilocuència del buid, es reorganitza i sembla conviure per primera vegada: la sensació d’actualitat primigènia que s’obté amb aquesta operació desfà minuciosament l’aparent consistència d’un continu neutre, que quasi considerem simultani per inofensiu. Quan el vel s’aixeca, la maquinària de control deixa de brillar, perd la superfície metàl·lica i reflectant per a mostrar-se tal qual és. I espanta. En les cintes del temps i la llum, les persones, les geografies i les arquitectures actúen com a senyal·lització del mapa profund i possible de l’ànima, i adverteixen de que solament al viatjar cap endins podrem visitar aquestes regions. I transmet esperança. Com diu el protagonista de Seffar: el cel és a sota. En ambdues sèries, tot aixó succeix perquè una força radical és convocada; em recorda tant a la terrible ficció de Tim Powers a Declara: Ja sabeu que l’Arca roman al mont Ararat, però no ho és pas, l’Arca. Aixó és un símil letal: la condensació d’una energia milions de vegades superior: implacable i amb una força descomunal, com la catedral negra submergida de Gestarescala de Dick... Els humans es fan petits i la ignomínia, desmesurada. No queda ni un milímetre d’inocència en aquest pou de fang que no és fang, que no és; i l’ull troba la pau en la dansa del vent sobre els plàstics abandonats. L’espectador sap, perquè ha entrevist: l’artista no vol dir res que no digui: emprà el discurs com a eina. Homes cremant-se, ballarins d’una altra música, mans sagnants dels estigmats; és com posar a jugar els nens amb una fera en un espai delimitat; tancar la porta i aplicar el principi de l’incertesa. Mai sabrem si la fera els ha menjat si no obrim la porta de nou. Mentre tant, ens dedicarem a l’intercanvi de petiment, a infligir i ser odiats, ja que l’intercanvi emocional solament es pot viure a la ciutat lluminosa que està sota la medina - l’ últim (i per últim, únic; i desxifrable) laberint de la consciència-.

text publicat en el catàleg de Flux 2005, Festival de vídeo d'autor, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona


torna