|
L'HAM A LA DICCIÓ
DE DÉU
Victor Nubla publicat amb el cd Astarot Universdherba de Pau Riba & Perucho's (2000)  il·lustració de Roger per a Astarot Universdherba ASTAROT UNIVERSDHERBA va ser detectat durant el treball de recerca previ a l'exposició Alter Músiques Natives, entre el 1995 i el 1996, i com un meteorit, va fer ignició travessant l'atmosfera de la memòria dels qui hi treballàvem. I van tornar les imatges i els sons d'una “matinada eterna.” Vaig recordar que, en aquells moments, la música "laietana" començava a desplaçarse lentament cap a un context d'entreteniment (orquestres de ball) o cap a la recuperació dels orígens d'unes tècniques instrumentals jazzistes. La bofetada d'Astarot va representar per la generació de grups immediatament posteriors (notablement, la galàxia Macromassa) el senyal de partida per un relleu electrificat de la radicalitat manifesta dels dos artífexs d'aquell concert: el cantautor transfigurat per l'experiència psicodèlica i postpsicodèlica i el grup utilitzant el soroll com a arma política: la psalmòdia multidinàmica de timbres intercanviats destinada a fer caure les paraules del poema com tisores afilades sobre l'hemisferi esquerra (Pau Riba) i la música cubista i desmoblada en estat pur, transmetent un missatge de caos autogeneratiu directament a l'hemisferi dret (Perucho's). En conseqüència, un desmantellament en temps real mitjançant revulsius específics, dels estatus que d'alguna manera significaven en aquell moment els festivals de Canet: la cançó "de contingut" i el context ètnicojazzístic amb aproximacions al rock. Això ja era patent en les trajectòries d'en Riba i dels Perucho's, i per tant, ningú s'havia d'espantar (ells parlaven ja d'“un altre temps d'un pais...”) i cadascú, des del seu espai propi, dinamitava un cert “"easy listening"“ local de finals dels 70, omplint de contingut poètic, escènic i vital, el costum de la música que, com en tota societat, acaba substituint la música. La sincronia d'aquests esdeveniments amb el que estava succeint en aquells moments dins la música popular urbana occidental (punk), pot il.lustrar millor el fet que aquella experiència i les experiències individuals de Pau Riba i Perucho's fossin un llegat imprescindible per les futures experimentacions barcelonines (i, perquè no, de tot l'estat), un llegat de llibertat i expressivitat i un avanç precís de la terminologia clau de la litúrgia postmoderna: “punk, deconstrucció, performance,” paraules que ara permeten explicar sense que ningú s'espanti quelcom que va passar fa vint anys i que no hauria d'haver espantat ningú, doncs el món ja era adult. L'enregistrament del concert de Canet, l'Astarot de 1977, resulta ser un c.d. de luxe i, paradoxalment, pot ajudar a entendre d'una manera més desinhibida les músiques de molts grups actuals que alguns encara tracten d'explicar amb terminologies excepcionals i erudites referències culturals, allunyant un cop més el present de la gent normal. I si ara ningú fa Astarots Universdherba, no és per que sigui quelcom d'obsolet, sinó perque la nostra societat potser no ha arribat finalment a relacionarse prou sincerament amb la seva pròpia cultura. (il·lustració de Roger) |